Hi ha tallers que expliquen la memòria de la terra. Olor de canya, mans tacades de fibres o el renou suau del garballó. Parlam amb l’artesà, Juanjo Cerdà, que regenta Can Corretja a Pollença per conèixer la història d’un ofici que suma generacions i que conserva una disciplina gairebé ancestral: la fabricació de graneres.
«Can Corretja va començar amb el meu padrí fent graneres, cap a l’any 1940», explica l’artesà. La feina va transcórrer de generació en generació: «Tota la vida vàrem fer graneres, i mon pare també.» Aquesta continuïtat no és només cronologia, és una manera de relacionar-se amb el paisatge i amb la matèria primera local.
Fa anys, Pollença era coneguda per la producció de graneres. Era una activitat estesa que implicava moltes famílies del poble i que generava una economia pròpia vinculada als recursos naturals de l’entorn. «Pollença era un poble de graneres», explica Juanjo, «hi havia més de dues-centes persones que en feien». Es distribuïen arreu de Mallorca i també a altres indrets. «S’enviaven graneres per tota Mallorca, a Menorca, a Eivissa, a tots llocs… fins i tot a la península», recorda amb nostàlgia.
Tradicionalment cada territori havia desenvolupat una especialització segons els recursos disponibles. «Cada poble tenia un poc la seva especialitat. A Artà i Capdepera, per exemple, la tradició estava més vinculada a les senalles de palma; a Pòrtol destacava la ceràmica. En el cas de Pollença, el desenvolupament del treball de les graneres estava molt relacionat amb la disponibilitat de garballó i de canya a la zona», resumeix Juanjo.
Amb el pas del temps, però, aquesta realitat ha canviat profundament. L’arribada de productes industrials i la competència de materials més econòmics han reduït la producció artesanal de graneres. «Ara només soc jo», diu Juanjo amb certa serenitat. Ell manté una mirada realista sobre les dificultats de l’artesania avui: «Fer graneres no és gaire rentable. És un dels oficis artesans més marginals que hi ha». Per això mateix, ell ha anat adaptant el taller amb altres productes artesanals, com les senalles o els instruments de canya.
Tot i així, continuar fent graneres té per a ell un valor que va més enllà del negoci. «Ho tenc com un extra i no ho deix perquè em ve d’herència. A més, encara hi ha gent que prefereix aquest tipus i també n’hi ha que tenen una gran estima a les seves graneres. N’he reparades algunes de més de 25 anys i encara que per a mi sigui molt més senzill fer-ne una de nova, per l’estima que tenen a aquest objecte, ho faig amb gust», explica. És una manera de mantenir viva la memòria familiar i també la del poble.
La fabricació de la granera està lligada als ritmes de la natura i a un saber fer que s’ha transmès durant generacions. Juanjo explica que cada pas té el seu moment i que la qualitat final depèn molt del respecte per aquest temps. «Primer es talla el ventall, la palma de garballó a l’estiu i s’ha de deixar assecar. Les canyes es tallen per la lluna vella de gener, perquè si no es corquen i no serveixen. Quan han passat quatre o cinc mesos ja es poden pelar». Amb els materials preparats, comença el muntatge: «El ventall es fa en manats, després es fica la canya, li passam el filferro i després la corda». És un procés manual que dona forma definitiva a la granera.
El resultat és una eina de canya, palma i corda. Aquesta és una de les diferències principals amb els productes industrials. «La meva és biodegradable, les altres es fan amb plàstic». Però per a Juanjo la diferència no és només material: també hi ha una qüestió de sensacions. «Quan agranes amb una granera artesanal, el so que fa és molt diferent… és relaxant, és una altra història.»
Més enllà de l’ofici, en el relat de Juanjo hi ha una manera d’entendre la vida que va íntimament lligada a la seva feina. Per a ell, el valor principal no és només produir, sinó poder viure amb autonomia: «Em propòs la meva feina. Avui he d’acabar això, i ho acab. Si un matí tenc una idea, o una cançó nova, perquè també soc músic, em pos a tocar la guitarra una estona i després ja torn a la feina. Això per a mi és llibertat i no ho canviaria per res.» Aquesta flexibilitat defineix el seu ritme i li permet organitzar-se segons el moment i mantenir un equilibri entre feina i vida personal.
Cada peça feta amb canya i palma és una petita reafirmació de sostenibilitat, d’originalitat i de memòria. Si més persones decideixen consumir amb consciència —prioritzar la qualitat, reparar abans de comprar de nou—, aquests oficis tenen futur. I quan comprem una senalla o una granera de palma o un instrument de canya, no només adquirim un objecte, abraçam una tradició, un paisatge i una història que encara tenen moltes coses a explicar.