Ca’s Trinxeter és una petita botiga de Muro que manté viva una tradició de ganiveters que es remunta a l’any 1900. Aquí s’hi poden trobar tot tipus de ganivets mallorquins fets a mà, amb el mestratge de Biel Miralles Ordinas, quarta generació de la família. El seu vincle amb l’ofici ve ja des de ben petit quan Miralles recorda com «jugava dins el taller amb mon pare i a poc a poc em va anar comanant feines». Com bé explica ell, ser un trinxeter no és fàcil, i tot i que dugui 30 anys dins l’ofici «encara aprenc coses noves cada dia», al mateix temps que emfatitza que en un ofici com el seu, el coneixement és infinit.
La manera de treballar del seu pare o padrí avui dia és «inviable», tal com afirma en Biel, però l’esforç per voler elaborar ganivets ha fet que la seva feina s’adapti a aquests temps moderns. D’aquesta manera, emfasitza que el més important és mantenir aquest procés manual. A diferència dels productes de fàbrica, en què tot es mecanitza amb encuny i cintes, el ganivet que fa en Biel es forja, es trempa i s’esmola a mà. Aquesta dedicació es nota en l’acabat final que cap màquina pot imitar. Un ganivet artesà és diferent, «tots pareixen similars, però quan t’hi fixes no n’hi ha cap d’igual», destaca amb orgull. Per a en Biel, el ritme artesanal és «tira-tira i bona lletra». L’experiència li ha ensenyat que no es pot frisar i com més temps dediques a aprendre a fer la feina ben feta, «més aviat la faràs».
A Ca’s Trinxeter es pot trobar de tot: des de ganivets de pastor, d’empeltar, de pescador a trinxets i gatzolls. De tota aquesta varietat, el preferit d’en Biel és el de pastor, «el típic que duu tothom dins la butxaca».
Cada eina té el seu ús, i en el cas del trinxet «no només servia per llescar el pa de les sopes mallorquines». En Biel recorda com antigament també es feia servir per tallar ràpidament les regnes dels cavalls o galeres que es quedaven enganxades i podien fer mal als animals.
La creació d’un bon trinxet precisa d’un procés clar perquè, si no, «ens perdríem», assegura en Biel. Per tal que totes les fulles surtin iguals, s’han de marcar sobre el patró i retallar-les. El segon pas és forjar-la amb el martell, estirant el metall cap on es vol per donar forma a la peça. Seguidament, trempar-la, per donar-li el tractament tèrmic i, per últim, esmolar-la per donar-li el tall i fer-la brillant. Després, s’hi posa un mànec i s’unta amb oli.
Biel recorda com en els seus inicis, tots aquests passos es convertien en un «això no em sortirà». Amb temps i constància, va guanyar l’habilitat necessària i ara en pot fer més de vint al dia.
Biel agraeix formar part d’Emblemàtics Balears, ja que ha permès donar-se a conèixer a molta gent que no sabia de l’existència d’aquest ofici.
«La satisfacció de saber que el client s’endú una bona eina en la qual has posat tota l’estima i tot el que saps per fer-la» és la part preferida d’en Biel, que afirma «tot el que faig m’ho han ensenyat. No m’he inventat res»; ret homenatge d’aquesta manera al seu padrí i a son pare.