Cent anys després que el padrí de Toni Mas, l’actual propietari, obrís una petita ferreria a Sineu, el taller continua viu, i s’adapta als nous temps sense perdre l’essència que l’ha fet arribar fins aquí. «La història de Toni Mas, Eines Mallorquines, comença l’any 1926», ens explica Toni. «El meu padrí, Toni Mas Pons, feia de ferrer en un altre taller i, quan va tenir uns vint-i-cinc anys, va decidir obrir el seu propi negoci amb la meva padrina. Al principi arreglaven bicicletes i eines del camp. Tot estava relacionat amb l’agricultura, perquè era el que hi havia en aquell moment.»
La mort prematura del fundador va obligar la següent generació a assumir una gran responsabilitat. El seu fill, Toni Mas Niell, només tenia setze anys quan va haver de decidir si continuava amb el taller familiar. «Es va associar amb un altre ferrer, Pere Mascaró i varen continuar endavant. Primer fent la mateixa feina que feia el meu padrí i, amb els anys, devers els anys seixanta, es van especialitzar en la fabricació d’eines, tasca que varen fer durant tota la seva vida.»
Aquella decisió va marcar el futur de l’empresa. Durant dècades, el taller va centrar tota l’activitat en la producció d’eines, al mateix temps que construïa una reputació basada en la qualitat i la feina ben feta. «Mon pare també es dedicava a altres coses, no només eines. Si sortia una porta o el que fos, ho arreglava, perquè fer eines és molt dur». Toni assegura que aquests tipus d’encàrrecs han anat a més, i actualment té un treballador dedicat només a aquests treballs que ha permès a l’empresa créixer, canviar i adaptar-se a les demandes del mercat.
L’actual responsable, Toni Mas Ramis, va començar molt jove a treballar amb son pare i el soci. «Vaig entrar al taller amb disset anys. Els inicis varen ser complicats. Hi havia discussions, com passa entre pare i fill. Però al cap de dos minuts ja tornàvem a estar bé. Ara que també tinc filles, entenc moltes coses». Devers l’any 1990, Pere Mascaró es va jubilar i tot el pes del negoci va passar a mans de Toni Mas Niell, però en poc temps va trobar un nou soci: el seu fill. «Els meus dos primers anys vaig fer feina amb mon pare i Pere, que per a mi va ser sempre el tio Perico. Després, quan em vaig casar, mon pare em va donar la meitat del taller. I després de la seva jubilació, em vaig quedar com a únic soci del negoci».
Toni recorda amb nostàlgia quan es va examinar per obtenir el títol de mestre artesà. «M’examinaven cinc o sis mestres i, quan estava fent l’exercici, mon pare es va a posar a xerrar amb el mestre ferrer i li va dir que, si fos ell, ja m’hagués suspès. Pensava que jo era massa jove per poder ser mestre ferrer. Aquesta anècdota em va quedar sempre molt gravada perquè mon pare mai em va reconèixer que una cosa estava bé o perfecta. Sempre em deia “pot anar”, donant a entendre que ell ho hagués fet millor. Malgrat això, sempre vàrem tenir molt bona relació». Entre rialles, Toni ressalta «però el bo del cas és que em varen donar el títol».
Avui és ell qui dirigeix l’empresa i reconeix que sovint es descobreix actuant de la mateixa manera amb els seus treballadors. «De vegades veig una feina que no ha quedat com jo voldria i em surt dir: això s’ha de fer així. Llavors pens que potser a mon pare li passava exactament el mateix. Quan ets jove no ho entens, però després te n’adones que només volia que aprengués a fer les coses tan bé com fos possible o que em superàs.»
Entre anècdotes, Toni expressa un del seus desitjos més profunds: han passat alguns anys des de la mort del seu pare i encara avui hi ha decisions que voldria compartir amb ell. «M’agradaria que mon pare pogués entrar avui al taller i em digués què en pensa. A veure si em diria “pot anar”, o si està bé, o què en troba. Perquè un record que tenc molt gran va ser quant vaig comprar el local contigu i vaig fer la reforma. Mon pare, ja jubilat, caminava varies vegades al dia pel taller i em deia que havia fet una bona compra. Això m’omplia molt més que qualsevol altra cosa. Per això, sí que m’agradaria conèixer el que pensa de la feina que estic fent avui dia.»
Un segle de vida es tradueix en milers d’històries, encerts i aprenentatges compartits de generació en generació. Toni assegura que «per mi, complir 100 anys és un orgull perquè no tots el negocis hi arriben i és molt difícil. Però també és una càrrega emocional molt gran i pesada per no fallar i acabar amb el llegat del negoci que varen fundar els meus avantpassats. No en queda d’altra que fer bona feina.»
Cent anys d’història serveixen per agafar impuls, perquè l’objectiu és construir per a les generacions que vindran. A l’hora de projectar la continuïtat del negoci, Toni expressa que «ara fa dos anys va començar un gendre meu, i ja ho veurem. Jo confii que anirà tot bé i cap endavant. Sempre em tindrà devora pel que necessiti.» A més, convida a fer una reflexió: «En cent anys tot ha canviat molt, però una cosa que hauria de tornar són els aprenents, sobretot per als oficis artesans, perquè són feines molt manuals on realment s’aprèn treballant. És a dir, equivocant-se, corregint, amb algú al costat per ensenyar-te.»
Aquesta manera d’entendre l’ofici, basada en l’esforç, la constància i la transmissió del coneixement de generació en generació, és el que ha permès a Eines Mallorquines arribar al seu primer segle de vida. Un taller que va començar l’any1926 i continua obrint cada matí les portes amb la mateixa voluntat que va impulsar el seu fundador: fer bona feina, adaptar-se als nous temps i forjar el futur sense oblidar les arrels.